Des de sempre he estat envoltat d’una esperança, que Catalunya fos considerada pel que és, per la resta de l’Estat, que sense perdre cadascú la seva personalitat, poguéssim caminar plegats en harmonia i convivencia, fet que sembla feixuc i complicat.
L’esperança és un sentiment obert, sense peatge, d’una dimensió insuperable. És el guany desitjat, la il·lusió anhelada.
Si ens abraça, ens empeny per assolir l’inesperat, donant-nos vida, fent-te tenir present que tens un objectiu per a realizar, quelcom per a lluitar, que no ets al món per a no res, que tot plegat té sentit, raó de ser, que el teu pas per l’existència no ha estat erm, ha tingut finalitat.
Catalunya des de segles sempre ha tingut una contesa, reivindicar la seva manera de ser. Tots els impediments, través, cadenes i destorbs que li han barrat el pas no l’han fet defallir, ha salvat els obstacles i ha seguit en la mateixa o major persistencia per a aconseguir el que se li ha sostret: identitat, cultura i llibertat.
Esgotats tots els recursos de no ser escoltada i respectada, el meravellós encant de l’esperança donarà peu a un altre encís, la realitat: el somni de despertar-se i posar els peus a una Catalunya, un país lliure i sobirà.
Juli Gonell